La Neuroplasticitat és la capacitat del sistema nerviós de modificar el seu funcionament i de reorganitzar durant les etapes de desenvolupament i després d’una lesió cerebral mitjançant l’experiència i l’aprenentatge en resposta a l’activitat.
Després de patir un Ictus o un traumatisme cranioencefàlic s’activen diferents mecanismes de neuroplasticitat que produiran canvis a curt i llarg termini.
La recuperació inicial (primers dies) es deu a fenòmens com la reabsorció de l’edema, l’obertura de vasos col·laterals als lesionats que garanteixen l’irrigació cerebral i el despertar de connexions neuronals pre-existents que estaven en estat latent.
Transcorreguts unes setmanes o mesos s’inicien processos de plasticitat cerebral com:
– el creixement dendrític (parts receptives de la neurona que són essencials en la transmissió de l’impuls nerviós)
– la formació de noves sinapsis (connexions entre neurones)
– canvis en el funcionament de les zones danyades
– increment d’activitat de vies paral·leles a la lesionada.
Gràcies a aquests mecanismes el sistema nerviós es reorganitza per poder mantenir i recuperar les capacitats de marxa, la mobilitat de braços i cames, la capacitat d’equilibri, etc.
Però cal vigilar que la capacitat de reorganitzar del cervell no ens porti a problemes com l’espasticitat o el dolor neuropàtic, ja que aquests poden perjudicar-nos.
Per això, és molt important que des d’un inici es comenci amb la rehabilitació i es continuï durant anys per aprofitar aquestes capacitats neuroplàstiques que ens ajudaran a recuperar la funció i l’autonomia en les activitats de la vida diària. A més de frenar l’aparició de fenòmens com l’espasticitat o el dolor neuropàtic.
Aquesta capacitat que té el sistema nerviós d’adaptar és infinita, se sap que disminueix amb l’edat o amb el pas del temps després de la lesió, però no s’esgota, per tant no hem de subestimar les capacitats del sistema nerviós.
Com a terapeutes és molt important tenir en compte on s’ha produït la lesió, quant temps fa i com s’ha treballat fins ara per poder planificar objectius terapèutics i practicar noves maneres d’aconseguir aquests objectius per així estimular la creació de noves connexions.