Síndorme del empenyedor

Els pacients amb síndrome empenyedor pateixen una alteració de la percepció de la pròpia postura en relació amb la força vertical de la gravetat.

Sovint presenten manca de control postural o equilibri per mantenir-se asseguts, de peu, o caminar. En aquests casos, en lloc d’aferrar-se a algun objecte amb la mà sana per no caure, s’empenyen amb alguna de les extremitats, inclinant el cos perillosament cap al costat afectat.

Per aquest motiu, aquest trastorn s’anomena síndrome de l’empenyedor.

Alteracions perceptives

Aquesta síndrome pot coexistir o no amb heminegligència. El pacient pot presentar manca d’atenció cap als estímuls presentats pel costat contralateral a la lesió o cap al seu propi costat hemiparèsic, però aquesta no és la causa de l’alteració de la verticalitat.

Els pacients presenten una alteració de la percepció de la Vertical Postural Subjectiva (VPS), percepció subjectiva de la pròpia verticalitat, en relació amb la força vertical de la gravetat. El comportament empenyedor està associat a una percepció errònia de l’orientació del cos en relació amb la gravetat.

Conserven la capacitat de processar la informació visual i vestibular. La Vertical Visual Subjectiva (VVS), capacitat de reconèixer la vertical a l’entorn es manté intacta. No obstant això, no aconsegueixen alinear el seu cos amb les línies verticals que veuen al seu entorn.

El fet de que en tancar els ulls disminueixi el comportament empenyedor, podria indicar que hi ha un conflicte entre els dos sistemes de referència VVS i VPS. El pacient presenta un desajust en la integració de la informació visual i la seva percepció postural, de manera que se sent alineat amb la força de la gravetat, quan en realitat està inclinat uns 18º cap al costat hemiparètic.

Alteració de l’equilibri i el risc de caiguda

En aquesta síndrome hi ha un risc de caiguda important, ja que el pacient no percep perill quan en realitat està caient.

Hi ha 3 variables que cal tenir en compte per diagnosticar aquesta síndrome:

  1. Postura inclinada cap al costat patètic en posició vertical, ja sigui en sedestació, en bipedestació o durant la marxa. En els casos més greus o les primeres setmanes després de l’ictus, els pacients mostren aquesta actitud empenyedora fins i tot quan estan estirats.
  2. Hiperactivitat del braç o la cama no parètica, que empenyen el cos activament cap al costat afectat, inclinant lateralment l’eix corporal.
  3. El pacient ofereix resistència a la correcció passiva de la postura per part d’una tercera persona.

La importància d’un bon maneig en les activitats de la vida diària

És important no lluitar contra la força d’empenta que exerceix el pacient i oferir-li referències al costat no parèsic, perquè en realitzar les activitats de la vida diària no empenyi.

Cal destacar que si insistim en aquesta correcció passiva la postura observarem entre altres compensacions, una flexió de l’extremitat inferior hemiparètica amb manca de contacte del taló amb el terra.

Cal prestar una atenció especial a les compensacions en aquest tipus de pacients. Si en el moment d’ajudar a fer transferències, vestit o higiene personal, es verticalitza passivament el pacient i aquest segueix empenyent, aprendrà a utilitzar aquestes estratègies errònies per mantenir-se en sedestació o bipedestació. Amb el risc que en poc temps presenti escurçaments musculars i tendinosos importants.

De manera que el maneig del pacient empenyedor requereix l’assessorament per part d’un professional especialitzat en neurologia perquè el pacient aprengui a utilitzar correctament l’hemicos no parèsic i aconsegueixi activació extensora de l’hemicos més afectat per la lesió cerebral.

Laura Arévalo
Fisioterapeuta
Col·legiada 6892