Ahir vam tenir una conversa interessant amb un pacient amb hemiparèsia degut a un Ictus, que acabava de tenir una caiguda.
El senyor va tenir una ensopegada pel carrer, no va patir cap mal important, a més anava acompanyat de la seva dona.
Ens va explicar que s’havia sentit frustrat per no haver tingut l’oportunitat d’aixecar-se del terra de manera autònoma, gest que fa freqüentment a casa perquè realitza exercicis a terra.
Resulta que una bona persona que passava pel carrer, va decidir ajudar-lo. La decisió va ser que no li va preguntar si necessitava o volia ajudar-lo.
Per a les persones amb diversitat funcional és important preservar l’autonomia. Així que volíem compartir la següent reflexió:
Abans d’ajudar (amb la millor voluntat del món) algú, sigui quina sigui la seva condició física, preguntem si necessita o vol la nostra ajuda. Potser n’hi ha prou amb ser present i mostrar-te llest per intervenir en cas necessari. Potser no necessiten la nostra ajuda perquè simplement triguen una mica més a fer les coses o les fan de manera diferent de com les fa la majoria de la gent, però aconsegueixen fer-ho per ells mateixos.