Muntanya accessible

Publicat el 02/23/2022 per Laura Arévalo

Moltes vegades pensem que la muntanya és inaccessible per a qui va amb cadira de rodes, però cada cop hi ha més rutes adaptades per a les persones amb mobilitat reduïda.

Què són les rutes adaptades?

Les rutes adaptades són itineraris amb passarel·les de fusta de mínim 90 cm d’amplada, pendents màxims limitats i places de pàrquing adaptades. És a dir, reuneixen unes característiques concretes i indispensables per permetre el pas de les cadires de rodes. L’adaptació i el manteniment d’aquestes senderes es fa des dels parcs naturals i facilita l’accés de les persones amb mobilitat reduïda a la natura.

La majoria d’itineraris són trams petits que arriben a un mirador, un punt d’interès o són una ruta circular.

On trobar les rutes?

Hi ha diversos portals web que aporten una informació detallada i de gran utilitat. En primer lloc, trobem Rutes Pirineus que fa una selecció de 6 rutes a la zona del Pirineu (4 al Pirineu Català i 2 al Pirineu Aragonès).

D’altra banda, Wikiloc té una recopilació de 261 rutes per a mobilitat reduïda a tot Catalunya. Cal especificar que els itineraris d’aquesta web no reuneixen obligatòriament les característiques esmentades, poden transcórrer per carreteres o altres camins adaptats.

A les dues webs es defineixen la longitud de la ruta i el temps aproximat. També hi ha l’opció de descarregar el track per fer-ne un seguiment des del nostre GPS.

Ruta recomanada

La ruta escollida pel seu paisatge és la del llac de Sant Maurici a Aigüestortes. Comença a l’aparcament de Prat de Pierró, al poble d’Espot. Si es disposa de targeta d’estacionament per a discapacitats, es pot sol·licitar a la caseta del parc una autorització especial per circular-hi. En cas de no disposar de la targeta, es pot estacionar el vehicle al pàrquing gratuït d’Espot i agafar un taxi autoritzat que també va fins a l’espai habilitat per estacionar just on comença la passarel·la adaptada que arriba fins a la riba del llac.

EM FAN MAL LES LLUMBARS! EM POSO UNA FAIXA?

Publicat el 02/14/2022 per Laura Arévalo

Un dels problemes existents en presència del dolor lumbar és el retard en l’activació o fins i tot la inhibició, de la musculatura abdominal profunda, considerada l’estabilitzadora per excel·lència de la regió lumbopèlvica1.

La faixa

En un primer moment, l’ús de la faixa lumbar pot alleujar els símptomes, ja que la faixa supleix la musculatura que no està treballant en condicions correctes.

El problema és que, si se segueix fent servir la faixa a llarg termini, “substituirà” la musculatura abdominal de manera que aquesta no tindrà cap necessitat d’activar-se, i això ens podria convertir en esclaus de la “faixa”, ja que, sense ella, tindrem dolor i ens sentirem inestables.

Dolor inespecífic

Molts pacients arriben a la nostra consulta amb dolor inespecífic, on no trobem cap causa, ni una relació amb una patologia concreta.

El dolor inespecífic (2), sobretot lumbar, ha esdevingut un important problema de salut pública a tot el món. Tinguem en compte que el 84% dels pacients amb dolor lumbar té com a diagnòstic mèdic dolor inespecífic, és a dir que a aquest dolor no se li atribueix una patologia en concret.

El model amb què treballem a la clínica, desenvolupat per Sahrmann S. (3), ens proposa com a causa, per a molts d’aquests dolors inespecífics, l’alteració del moviment, en què els moviments repetits i les postures mantingudes podrien induir a adaptacions als diferents teixits (muscular, esquelètic i nerviós), podent aquestes causar dolor inespecífic. Per exemple, canvis a la longitud, a la força i rigidesa muscular, canvis a l’activació muscular o canvis a l’alineació esquelètica.

Com a conseqüència d’aquestes adaptacions als teixits, es desenvoluparien patrons de moviments més susceptibles a moure’s en una direcció específica, creant un moviment imprecís, el qual podria generar estrès en els teixits i dolor musculoesquelètic.

Quan tenim dolor a causa d’una alteració del moviment, hem de diferenciar entre la causa del dolor i l’origen del dolor (3).

Diferències entre causa i origen del dolor

La causa del dolor és el factor mecànic que provoca la irritació del teixit, de manera que, si modifico la causa, disminuirà la irritació. En canvi, l’origen del dolor és el teixit o estructura que és simptomàtica.

Abordatge

Inicialment, cal fer una història clínica, i una primera part de l’exploració que consistirà en una observació visual per poder plantejar una hipòtesi diagnòstica.

Posteriorment, i per confirmar la hipòtesi diagnòstica, es realitzarà una valoració detallada dels sistemes de moviment:

  • Sistema Esquelètic: alineament, proporcions corporals
  • Sistema Muscular: rendiment, longitud, força, rigidesa, rigidesa relativa.
  • Sistema Neuromuscular: patrons d’activació muscular
  • Influències biomecàniques
  • Patrons de moviments d’articulacions, extremitats i de la totalitat del cos durant activitats funcionals

El propòsit del tractament amb aquest enfocament és corregir els factors que predisposen o agreugen les alteracions dels patrons de moviment, per limitar-ne la progressió, facilitar-ne la correcció, eliminar el dolor actual i prevenir futures recurrències del problema.

  1. Comerford M, Mottram S. Movement and stability dysfunction – contemporary developments. Man Ther.2001; 6(1):15-26.
  2. Balagué F, Mannion AF, Pellisé F, Cedraschi C. Non-specific low back pain. Lancet, 2012; 4;379(9814):482-91.
  3. Sharmann SA. Diagnóstico y tratamiento de los Síndromes de alteración del movimiento. 2005, España. Paidotribo.

Anna Canet

Fisioterapeuta

(Español) Ortesis antiequino Boxia®

Publicat el 02/01/2022 per Laura Arévalo

Quan hi ha dificultats per elevar la punta del peu, durant la fase d’oscil·lació de la marxa, recomanem l’ús d’ortesis o fèrules antiequí.

Analitzem el model Boxia®, també conegut com a foot up. Ortesi que solem recomanar per la qualitat dels components i durabilitat, és la de la marca Orliman.

Components

Boxia® és una fèrula que consta de 3 components:

  1. una cingla supramaleolar (a nivell del turmell)
  2. un ganxo o una llengüeta que es fixa a nivell dels cordons
  3. un elàstic regulable que tracciona de la punta del peu. Permet ajustar la quantitat d’ajuda que necessita el pacient per fer la flexió dorsal

Avantatges

Aquest senzill mecanisme permet modificar la quantitat d’assistència regulant la tensió de la goma elàstica. Proporcionant més ajuda quan la musculatura que eleva la punta del peu està cansada. Com pot passar en casos d’esclerosi múltiple quan hi ha oscil·lacions de les capacitats d’activació dels flexors dorsals al llarg del dia.

Permet sentir el terra, no interfereix en la percepció del terreny per on es camina, ja que no hi ha cap element entre el peu del pacient i el calçat.

Permet lliure moviment dels dits a la fase d’enlairament del peu del terra, en concret fer flexió de metacarpofalàngiques.

Així mateix podem regular l’ortesi perquè faciliti l’elevació de la part externa del peu. Per exemple, hi ha pacients que presenten una inversió de l’avantpeu, que podem corregir col·locant el ganxo a la part externa de la sabata.

Desavantatges

Exerceix una força constant cap a la flexió dorsal, limitant la flexió plantar durant la marxa.

Cal afluixar-la quan no s’està caminant, per evitar la compressió constant a nivell de turmell.

Requisits

Per utilitzar Boxia® els pacients han de portar calçat amb cordons.

No tenir problemes de retorn venós o edema. Ja que la cingla del turmell exerceix una pressió constant que pot agreujar l’edema.

 

En triar ortesi antiequí és recomanable escollir el model que proporcioni el mínim ajut necessari, ni més ni menys. Per això, aquesta fèrula regulable és un model que cal tenir en compte quan valorem les ajudes tècniques per a la marxa dels nostres pacients.

 

Laura Arévalo

Fisioterapeuta

Col·legiada 6892

Puc conduir després de l’Ictus?

Publicat el 01/10/2022 per Laura Arévalo

Després de patir un dany cerebral les nostres capacitats físiques, sensorials o cognitives es poden veure alterades. Això fa que les nostres rutines, activitats ocupacionals i activitats de lleure canviïn. Algunes de les preguntes que un es pot plantejar són si podrà tornar a conduir i quins són els passos a seguir per aconseguir-ho.
A la clínica de neurorehabilitació tenim professionals especialitzats que poden orientar i valorar si romanen capacitats físiques i cognitives per poder tornar a conduir.
Seguidament us expliquem com és el procediment i quin tipus d’adaptacions hi ha per adaptar-se a la situació de cada usuari.

Després de patir un dany cerebral que pugui alterar la nostra capacitat de conducció, el conductor ha d’acudir a un

centre de reconeixement de conductors autoritzat

per fer una renovació extraordinària del seu permís. Allà us emetran un informe amb resultat de:
• Apte (amb condicions restrictives o sense)
• No apte
• Interromput en espera de presentació d’informes mèdics.

Si l’informe és apte amb condicions restrictives, cal acudir a la Prefectura Provincial de Trànsit on verificaran les adaptacions prescrites.

Per això, la Prefectura podrà sol·licitar un informe complementari de l’autoritat sanitària competent. Un cop definides les adaptacions, en cas que sigui necessari, us emplaçaran per realitzar una prova pràctica de conducció al centre d’examen la qual es podrà dur a terme amb el propi vehicle o amb un vehicle d’autoescola.

Un altre aspecte important i que preocupa és

el tipus d’adaptacions que podem fer servir.

Hi ha diferents opcions, segons les necessitats. El cost d’adaptació d’un cotxe per a persones amb discapacitat és molt variable, sobretot depèn de la discapacitat específica de cada persona.

Les solucions en conducció les componen tots els elements destinats a millorar l’accessibilitat al pilotatge del vehicle.

Hi ha multitud de sistemes i mecanismes pensats per a aquesta finalitat, adaptats als diferents graus de discapacitat. Aquests es divideixen en les categories següents:

  • Acceleradors (d’anella, al volant, puny de moto)                  
  • Palanques de fre al volant
  • Inversors d’accelerador (per poder fer servir el peu esquerre)
  • Telecomandaments: un dispositiu, adaptat al volant del conductor, que permet a l’usuari accionar, de forma senzilla i només pressionant un botó, els comandaments següents: llums (curtes i llargues), eixugaparabrises, intermitents, clàxon… fins a 12 funcions possibles.

Solucions per al transport:

  • Grues elèctriques                                                                       
  • Rampes manuals
  • Plataformes elèctriques
  • Seients giratoris
  • Graons
  • Rebaixes de pis

Silvia Puig

Terapeuta Ocupacional i Fisioterapeuta

EL RITME EN LA PARLA

Publicat el 12/31/2021 per Laura Arévalo

Disartria

La disàrtria és un trastorn motor de la parla d’origen neurològic. Està caracteritzat per lentitud, debilitat, imprecisió, incoordinació, moviments involuntaris i/o alteració del to de la musculatura implicada en la parla. En conseqüència, la disàrtria implica una alteració de la articulació de la paraula (Rafael A. González V., Jorge A. Bevilacqua R. 2012).

Aquest trastorn pot afectar a aspectes relacionats amb la respiració, la fonació, la prosòdia i l’articulació entre altres (Melle, N. 2003).

Centrant-nos en la prosòdia, aquesta estudia patrons d’entonació, accentuació, pauses, velocitat d’elocució, timbre i ritme.

Ritme

I prestant especial atenció al ritme, diversos estudis avalen la seva importància en la intel·ligibilitat de la parla (Drullman et al., 1994a , b ; Nazzi et al., 1998 ; Ahissar et al., 2001 ; Smith et al., 2002 ; Elliott y Theunissen, 2009 ; Bertoncini et al., 2011 ).

El ritme normal o la tassa de producció del síl·labes durant la parla és típicament de tres a vuit síl·labes per segon (3-8 Hz) en molts idiomes (Malecot et al., 1972 ; Crystal y House, 1982 ; Greenberg et al., 2003 ; Chandrasekaran et al., 2009 ). Aquest rang de freqüència correspon a les freqüències de moviment natural dels articuladors, inclosa la llengua, el paladar, les galtes, la mandíbula i els llavis junt amb la veu (Peelle y Davis, 2012). Tanmateix, si la freqüència és més ràpida que 8Hz, la intel·ligibilitat de la parla es redueix significativament (Ahissar et al., 2001), el què suggereix que el nostre cervell pot estar “sincronitzat” al ritme natural de la producció vocal.

Tractament

L’ésser humà tendeix a realitzar activitats rítmiques de maneres natural. És bastant comú activar-nos corporalment quan escoltem una música, una melodia o un ritme. En la rehabilitació física de persones que pateixen la Malaltia de Parkinson o després de patir un ACV, s’ha demostrat que la teràpia, amb ajuda d’una senyal sincronitzada externa, facilita la marxa d’aquests pacients.
Tot i que la majoria d’estudis revisats fan referència a la rehabilitació física, la teràpia amb ritme pot igualment ser beneficiosa amb persones amb alteració del mateix, al cap i a la fi, la parla no deixa de ser una activitat muscular.

Una de les condicions indispensables per a poder treballar el ritme, tant corporal com de la parla, és no tenir alteracions atencionals que interfereixin en la continuïtat de l’estímul auditiu. És per això, que no totes les patologies se’n poden beneficiar d’aquesta teràpia. És el cas de la Malaltia de Hungtinton, en la que una de les alteracions principals és l’atenció.

En quant a eines per dur a terme la teràpia, són efectius el metrònom, els moviments corporals, instruments musicals i tot allò que produeixi un ritme constant i que el pacient accepti auditivament i sensitivament, sense que li produeixi rebuig.

Alguna de la bibliografia consultada:

  • Ahissar, E., Nagarajan, S., Ahissar, M., Protopapas, A., Mahncke, H., & Merzenich, M. M. (2001). Speech comprehension is correlated with temporal response patterns recorded from auditory cortex. Proceedings of the National Academy of Sciences, 98(23), 13367-13372.
  • Bertoncini, J., Nazzi, T., Cabrera, L., & Lorenzi, C. (2011). Six-month-old infants discriminate voicing on the basis of temporal envelope cues (L). The Journal of the Acoustical Society of America, 129(5), 2761-2764
  • Chandrasekaran, C., Trubanova, A., Stillittano, S., Caplier, A., & Ghazanfar, A. A. (2009). The natural statistics of audiovisual speech. PLoS Comput Biol, 5(7), e1000436.

Cristina Prats Andrés

Logopeda

Col·l.: 08-4143

Calçat per al peu neurològic

Publicat el 11/16/2021 per Laura Arévalo

En què em fixo

Quan un pacient arriba a la consulta caminant, els meus ulls solen anar-se’n cap als peus, i una de les converses que tinc amb els pacients en els primers dies és sobre el tipus de calçat que utilitzen.

Les 3 premisses més importants per a mi serien les següents

  • Sabata amb forma de peu: El peu humà es caracteritza per ser més ample a la punta que al taló. De manera que el calçat que s’utilitza hauria de tenir forma de peu, i no ser el peu el que s’adapta a la forma del calçat. Són nombroses les imatges que corren per les xarxes que no deixen lloc al dubte.

Imatge de @barfussfreaks

  • Sola dura però flexible: Una sola tova absorbeix gran part d’informació, privant el sistema nerviós d’un ampli rang de sensacions. D’altra banda, necessitem una sola flexible que permeti que el peu es pugui adaptar als canvis que presenta l’entorn i a les irregularitats del terreny. Si la sola és rígida, no permet al peu fer la flexió de metatarsofalàngiques.
    Neus @ neusmoya.podologa ho explica molt bé en aquest vídeo. https://www.instagram.com/p/CPf3207qW_4/?utm_source=ig_web_copy_link

 

  • Drop 0 o el que és el mateix, sabata plana: Sola sense desnivell entre la punta i el taló. Res d’un parell de centímetres que si no, em fa mal l’esquena… caldrà veure què provoca aquest dolor i segur que el podem millorar a les sessions de fisioteràpia. El que està clar és que totes les persones són capaces de caminar amb “sabata plana”. Quan portem una mica de taló hi ha més inestabilitat a l’articulació tibiotarsiana, la distribució del pes recau en major mesura a la punta del peu, de manera que si hi ha algun dolor a la zona dels dits es veurà agreujat pel calçat. Val a dir, que el calçat esportiu també sol portar desnivell entre la punta i el taló. No ens deixem enganyar.

Autonomía

Una vegada exposats els meus consells, la principal queixa dels pacients sol ser, “amb el que m’ha costat trobar aquestes sabates amb velcro que em puc posar sol”. Entesos, no és fàcil posar-se una sabata amb una mà si has tingut un Ictus, encara menys si has de col·locar una fèrula prèviament i l’autonomia és una cosa a la qual sempre hem de donar prioritat. Però hi ha alternatives a les sabates amb velcro:
Aquests que us ensenyo a la imatge són les meves noves sabates (per descomptat amb sola flexible, part davantera ampla i drop 0) són com un guant, s’adapten al peu, de manera que els cordons estan per donar un extra de subjecció però podrien ser elàstics.

Una altra alternativa és aprendre de la mà d’una Terapeuta Ocupacional, a lligar els cordons amb una mà, com veieu que fa la nostra pacient al següent vídeo.
https://www.youtube.com/watch?v=fenGIdXwbKs

Un altre opció serien aquests clips, que ajuden a donar tensió als cordons i que es poden ajustar amb una mà, com el que veieu a la foto.


De manera que n’hi ha alternatives, només cal trobar l’opció més còmoda per a cada persona. No donar prioritat a l’estètica i tenir cura dels nostres peus com es mereixen.

 

Laura Arévalo. Fisioterapeuta. Col·legiada 6892.

Exercici físic terapèutic

Publicat el 11/02/2021 per Laura Arévalo

Exercici físic terapèutic en pacients amb alteracions neurològiques

Després de patir un dany cerebral, una lesió medul·lar o patir una malaltia neurodegenerativa s’afecten principalment les capacitats motrius per a realitzar moviments voluntaris i desenvolupar-se en les activitats de la vida diària de manera autònoma.
La immobilitat i inactivitat causen pèrdua de la massa muscular, augment del greix corporal, limitació de la mobilitat articular i reducció de la densitat mineral òssia.

L’activitat física

Es defineix com tot moviment corporal que es produeix mitjançant la contracció del múscul esquelètic i que augmenta substancialment la despesa d’energia. Amb l’objectiu de mantenir la postura, deambular, realitzar les AVD i ocupacionals. Dins de la fisioteràpia i la teràpia ocupacional s’utilitza l’activitat física per millorar aquestes capacitats i millorar la qualitat de vida.
L’entrenament amb exercicis físics es defineix com un règim planificat, estructurat d’exercicis físics regulars, realitzats per millorar un o més components de l’estat físic.
Dades epidemiològiques afirmen que l’activitat física redueix l’ocurrència d’ictus, cardiopatia isquèmica, diabetis mellitus, hipertensió arterial, osteoporosi i càncer. Millora, a més, la qualitat de vida i el deficient estat físic en els ancians.
Hi ha evidències que demostren la capacitat adaptativa del sistema nerviós, funció que es potencia quan els pacients són sotmesos a exercicis físics. Tal i com expliquem en aquesta entrada.
La pràctica de l’exercici millora la marxa, l’equilibri i el control motriu. Millora la mobilitat, es redueix el risc de caigudes i fractures, disminueix la discapacitat i augmenta la qualitat de vida. La millora de la funció cardiorespiratòria redueix la recurrència d’ictus i prevé les alteracions cardiovasculars.

Com ho fem?

El benefici de la pràctica de l’exercici terapèutic no només es valora en l’etapa aguda, on la capacitat de canvis neuroplàstics està augmentada, sinó també en les fases cròniques (passats els 6 mesos) on és bàsic el manteniment de les capacitats funcionals i el progrés en certs aspectes com la marxa i l’equilibri.
A la Clínica de Neurorehabilitació incloem l’exercici terapèutic en les nostres teràpies amb activitats com la cinta de marxa, la bicicleta estàtica, la pràctica d’escales i taula d’exercicis en diferents posicions segons les capacitats del pacient (supí, decúbit lateral, sedestació, bipedestació) . Aquests exercicis es practiquen en la teràpia i es recomana la repetició diària en el domicili per garantir la intensitat de tractament.

Silvia Puig

Fisioterapeuta i Terapeuta Ocupacional

REFERÈNCIES BIBLIOGRÁFIQUES
–Saunders DH, Greig CA, Young A, Mead GE. Entrenamiento con ejercicios físicos para pacientes con accidente cerebrovascular 7. Green J, Foster A, Bogle S, Young J. Physiotherapy for patients with mobility problems more than 1 year after stroke: a randomised controlled trial. Lancet. 2002;359:199-03.
– Rodríguez Mutuberría L, López Pérez M, Bender del Busto J, Bergado Rosado J, Álvarez González L, Serra Valdés Y, et al. Evaluación de la eficacia y tolerancia del programa de restauración neurológica del CIREN en pacientes adultos con infarto cerebral crónico de territorio carotídeo. Rev Mex Neuroci. 2009;10(3):195-201.
– Rodríguez Mutuberría, MSc. Roberto Díaz Capote . Beneficios del ejercicio físico terapéutico en pacientes con secuelas por enfermedad cerebrovascular . Revista Cubana de Medicina. 2012; 51(3) 258-266-

Electroestimulació neuromuscular y logopedia

Publicat el 10/20/2021 per Laura Arévalo

Què és l’electroestimulació muscular?

És una tècnica no invasiva que consisteix a col·locar uns elèctrodes de superfície que s’enganxen a la pell i que estan connectats a un petit aparell que transmet els estímuls elèctrics a el grup muscular que no interessa treballar.

Quan la podem utilitzar?

En logopèdia aquesta tècnica l’estem utilitzant en tractaments de Disfonia (alteració de la veu) i Disfàgia (alteració de la deglució).

Aquest recurs ens permet potenciar l’activitat muscular, ja que ens ajuda a:

  • Millorar el to i la força de les estructures implicades en la veu i la deglució
  • Millorar la funció i la sensibilitat de tota la zona que abasten els elèctrodes
  • Augmentar l’ascens de la laringe i millorar el tancament de la glotis, de vital importància per evitar aspiracions cap a les vies respiratòries en la disfàgia
  • Millorar la propulsió lingual del bol alimentari cap a la glotis
  • Augmentar l’activació de el reflex de la deglució
  • Reduir l’espasticitat i rigidesa de la musculatura implicada en la veu

Durant la sessió d’electroestimulació es realitzen exercicis propis de la teràpia logopèdica per potenciar la funció vocal o deglutòria i aconseguir millorar la qualitat de vida als nostres pacients.

Andrea E. Morraja
Logopeda Col. 08-3926

Com es veu afectat el sistema nerviós parasimpàtic en les lesions neurològiques?

Publicat el 10/06/2021 per Laura Arévalo

Què és el sistema nerviós parasimpàtic?

En primer lloc, el sistema nerviós parasimpàtic, juntament amb el sistema nerviós simpàtic, formen part de sistema nerviós autònom, el qual controla i regula les funcions involuntàries de el cos. D’una banda, el parasimpàtic té funcions protectores i de conservació de l’organisme quan està en repòs, com ara la disminució de la freqüència cardíaca o l’activació de la digestió. D’altra banda, les funcions del simpàtic estan destinades a la supervivència davant una situació d’estrès.

En conseqüència, els dos sistemes es complementen i és necessari el seu equilibri per garantir el correcte funcionament de l’organisme.

Quina relació hi ha entre les lesions neurològiques i el sistema nerviós parasimpàtic?

Quan hi ha una lesió neurològica, es produeix per un costat una afectació en el sistema nerviós autònom, el qual es desequilibra: s’observa un augment de el to simpàtic i una disminució del parasimpàtic. Es poden trobar alteracions cardíaques, de termoregulació, gastrointestinals, urinàries, etc. A més, hi ha factors comuns en pacients neurològics que també augmenten el to simpàtic: les alteracions emocionals (depressió, ansietat …) i el dolor.

Tots dos factors ajuden a mantenir i potenciar el desequilibri de el sistema. La valoració i el tractament mèdic dependrà de les alteracions autònomes que presenti cada pacient. (Mo J, et al. 2019)

Com pot ajudar la fisioteràpia?

No obstant això, la fisioteràpia pot ajudar a augmentar l’activitat de sistema nerviós parasimpàtic i restablir així l’equilibri per a una millor qualitat de vida.

Actualment, hi ha evidència sobre les tècniques de teràpia manual i el seu efecte sobre el sistema nerviós parasimpàtic. Aquestes tècniques es realitzen en el teixit innervat pel sistema nerviós autònom, poden ser vísceres (en estómac, fetge …) i teixit miofascial (fàscies de cap, coll i tronc).

Després del tractament, s’observa un increment de el to parasimpàtic i una disminució del simpàtic, induint així al pacient a un estat de relaxació i a un correcte funcionament de l’organisme. Qualsevol pacient amb una lesió neurològica es pot beneficiar d’aquest tractament. (Bayo-Tallón V, et al. 2019)

Estela Rodado, Fisioterapeuta

Mo J, Huang L, Peng J, Ocak U, Zhang J, Zhang JH. Autonomic Disturbances in Acute
Cerebrovascular Disease. Neurosci Bull. 2019 Feb;35(1):133-144. doi: 10.1007/s12264-018-
0299-2

Bayo-Tallón V, Esquirol-Caussaa J, P mias-Massana M, Planells-Keller K, Palao-Vidal DJ.
Effects of manual cranial therapy on heart rate variability in children without associated disorders:
Translation to clinical practice. Complementary Therapies in Clinical Practice. 2019; 36: 125-141.
doi:10.1016/j.ctcp.2019.06.008

Aprendre a dormir

Publicat el 09/20/2021 per Laura Arévalo

A la publicació ‘De què parlem quan parlem de dormir’ es destaca la importància de dormir les hores apropiades i que aquestes siguin de qualitat.

Quantes hores hauríem de dormir?

La quantitat òptima és individual i depèn de molts factors. No obstant això, hi ha un nombre d’hores que poden prendre’s com a referència. Es recomana que els nens en edat escolar i adolescents dormin una mitjana de 9,5 hores i la majoria d’adults entre 7 i 9 hores. Passats els 60 anys el son sol ser lleuger i interromput, es creu que es perd l’habilitat d’arribar a tenir les hores de son necessàries però, tot i així, s’ha d’intentar evitar dormir menys de 5 hores. Dormir més del recomanat pot ser un indici de son de poca qualitat.

Com podem millorar la son?

A continuació, teniu unes recomanacions que poden ajudar a millorar els hàbits de son.

  • Convertir la teva habitació en una zona còmoda i que transmeti calma és vital per a poder tenir un bon descans. La qualitat del matalàs i del coixí és essencial, fins i tot la de la roba de llit, el tacte ha de resultar agradable. Es recomana que l’habitació estigui aproximadament a uns 18 graus. S’han d’evitar llums intenses ja que poden alterar els ritmes circadians comentas en l’anterior article. Encara que sembli irrellevant, aromes agradables poden ajudar a calmar-se, per exemple, l’aroma a lavanda indueix a la relaxació.
  • Tenir una rutina quan es tracta de dormir és gairebé una obligació. Per a aconseguir establir-la s’hauria de fixar una hora per a despertar-se incloent els caps de setmana, és impossible acostumar al cos a una rutina si es canvien els horaris constantment. També és important fixar una hora d’anar-se a dormir havent calculat la quantitat d’hores adequades de son. Compte amb les migdiades, si són massa llargues poden dificultar el son nocturn, el temps recomanat és d’uns 20 minuts just després de dinar.
  • És important establir hàbits que preparin el cos per al moment de dormir. Almenys trenta minuts abans s’ha de començar a realitzar activitats que calmin, com llegir o practicar exercicis de relaxació. S’hauria de desconnectar d’objectes electrònics, la llum d’aquests pot la suprimir la producció natural de melatonina, una hormona que promou el son. Si el problema és la dificultat de quedar-se adormit, mirar l’hora, aixecar-se i fer una altra cosa amb llum tènue per a evitar connectar la frustració amb el llit pot servir. També es pot recórrer a un especialista, no et frustris si reps recomanacions que no et funcionen, una cosa que li va bé a una persona no té per què anar-te bé a tu.
  • Finalment, no penseu que la preparació de dormir comença a la nit. Estar exposat a la llum durant el dia ajudarà a fer que el rellotge biològic es sincronitzi amb el dia i la nit. L’activitat física diària també és beneficiosa. Evita els menjars copiosos a la nit i redueix el consum de begudes excitants. El consum d’alcohol previ a dormir i el tabac s’ha relacionat amb son interromput. Reserva el llit per a dormir, és important que a nivell mental hi hagi una associació entre el llit i dormir

Chaput JP, Dutil C, Sampasa-Kanyinga H. Sleeping hours: What is the ideal number and how does age impact this? Nat Sci Sleep. 2018;10:421–30.

Autora: Cristina Güell, Fisioterapeuta